7. Tant hi feia

Tinc una espècie de disfòria de format on ja no sé què soc ni que puc exigir a qui està a l’altra banda. I aquest donar explicacions a cada nou episodi no ajuda, en soc conscient. Prou plors, aquí estem fent totes el que podem, per com molt bé va dir l’Ofèlia fa pocs dies, ser simplement vistes.

L’autoconsciència aquesta que arrossego que resulta completament limitant, que sorprèn a les meves amigues més joves i que a mi em serveix d’alerta per no fer el ridícul, - o el que com a mínim jo crec que és ridícul que és gairebé tot- fa que no estigui capacitada per dir-ne pòdcast a això que envio (quan una passa menys estona fent guions que mirant tutorials per aprendre a comprimir l’àudio i que no sonin tan fortes les palatals crec que no hauria de poder dir-se pòdcast). I crec que això de dir-ne nota d’àudio ha deixat de fer gràcia.

Si a més una decideix enviar-ho a través de Substack, plataforma que ara els programes de gent gran intenten explicar-ho com “això que ara utilitza la Rosalía” (sic), comença a ser humiliant. No puc més de clixés. Soc un clixé amb potes. Som un clixé amb potes. Tan tranquil·les que estàvem per aquests terrenys inexplorats pel sistema. Suposo que o bé era rebre una carta de la Rosalía o bé del Bershka. Tot estava per fer. Sento que jo també ho he pervertit. Què vol dir enviar un pòdcast per carta? Què no hem entès encara com funciona cada format?

Estic contenta perquè he viscut els bon temps de Substack com a bona lectora-observadora-cotilla que soc. Sentia cada una d’aquestes cartes que habiten aquest indret com una porta oberta a l’habitació d’una adolescent, com si estigués espiant per ranures que no devia. He llegit sobre infàncies, sobre mares que estan massa al damunt, sobre l’ús del mòbil, sobre creativitat, sobre amistat, fins a la concreció més mínima de si voler escanyar al teu fill està bé o no. Ni una sola hot take, però un confort similar a una festa de pijames. Era la nostra festa de pijames. Però com tot, acaba embafant. He arribat a llegir llistes de la compra. Enhorabona, suposo. Però no oblidem que existeixen les llibretes que tenim tirades per casa. No tot és publicable (Otessa, si us plau, deixa de publicar capítols que van quedar fora del famós llibre de l’any de repòs i relaxació)

I algú podria dir, doncs reina, tu la primera, per això existeixen les plataformes d’àudio. Penja allà les teves coses. Teniu raó. Disculpeu. És que no sé què és Notes. Al setembre em vaig voler presentar a un premi de pòdcasts (no perquè cregui que el mereixo sinó perquè vaig pensar que cent euros m’anirien bé per comprar un micro en condicions) i resulta que una de les bases era: penja un vídeo. Senyors, una cosa. Mira que tinc formats. Puc ser una nota d’àudio. Un minipòdcast autoeditat que no s’acaba de creure a si mateix. Un Substack. Un post a Instagram. Però un vídeo? Just un vídeo no puc ser. Sap greu pels 100 €.

En fi.

No molesto més.

Anem parlant.

A.